Parabéns Avô!

Farias 90 anos hoje!

Continuas a fazer-me falta, diariamente.

Faz-me falta o teu sorriso e o carinho nas palavras.

Ensinaste-me a sonhar e tornaste-me criativa.

Ensinaste-me que tudo é possível basta trabalharmos para isso.

Ensinaste-me tanta coisa…mas não me ensinaste a viver com este sentimento de ausência e de falta, passados todos estes anos  ainda não consegui aprender.

Dedicada….

 

A um querido amigo que faleceu faz hoje 5 anos e gostava de me ouvir cantar esta ária.

 

 

Una voce poco fa – Rossini

 

 

Una voce poco fa 
Qui nel cor mi risuonò; 
Il mio cor ferito è già, 
E lindor fu che il piagò. 
Sì, lindoro mio sarà; 
Lo giurai, la vincerò. 
Il tutor ricuserà, 
Io l’ingegno aguzzerò. 
Alla fin s’accheterà 
E contenta io resterò. 
Sì, lindoro mio sarà; 
Lo giurai, la vincerò. 
Io sono docile, 
Son rispettosa, 
Sono obbediente, 
Dolce, amorosa; 
Mi lascio reggere, 
Mi fo guidar. 
Ma se mi toccano 
Dov’è il mio debole 
Sarò una vipera 
E cento trappole 
Prima di cedere 
Farò giocar.

Jordi Savall sobre Monserrat Figueras

In Memoriam
Montserrat Figueras
1942 – 2011

He tingut el gran privilegi de compartir 45 anys de vida intensa i fecunda amb la Montserrat. Ella ha estat amiga, companya, amant, mare, musa, mestre i consellera excepcional en tots els moments de la nostra existència. Més enllà de la gran artista que fou, tot el què ella va fer a la vida estava amarat d’aquesta llum que ens acaronava, feta d’amor infinit, d’extrema sensibilitat, de generositat i d’aquesta cerca incansable dels diàlegs i dels camins que ens menen a la pau i a l’harmonia a través de l’emoció, l’espiritualitat i la gràcia. Aquesta gràcia, com deia La Fontaine, més bonica que la bellesa. És aquesta llum la que ens dóna la força per continuar sense la seva presència i que ens ajudarà a omplir la gran buidor que ens deixa, amb els projectes que ella hauria volgut assolir. A ella li agradava recordar-nos que per sobre de tot hi ha, en qui canta una cançó de bressol, el desig de donar el millor d’un mateix, que no és res més que un acte d’amor, i d’aquesta manera l’infant comença a viure l’essència de la vida. (Ninna Nanna, 2002). Gràcies estimada Montserrat per haver-nos ensenyat que no n’hi ha prou d’escoltar la música amb les nostres orelles, sinó que hem d’escoltar-la amb la nostra ànima. La seva ànima romandrà en totes les músiques que farem i, junts, amb tots aquells que arreu del món han gaudit del seu cant, continuarem lluitant amb els seus delejats ideals de pau i d’harmonia, per mantenir la seva memòria sempre viva.

Moltes gràcies estimats amics, pels vostres extraordinaris i commovedors missatges de suport, d’admiració i d’amor, que tan ens han consolat en aquests moments de tan gran tristesa i de dolor infinit. La seva ànima romandrà en totes les músiques que farem i, junts, amb tots aquells que arreu del món han gaudit del seu cant, continuarem lluitant amb els seus delejats ideals de pau i d’harmonia, a mantenir la seva memòria sempre viva.

Jordi Savall
Bellaterra, 30 de novembre de 2011

 

Peço desculpa aqueles que não percebem catalão, mas optei por colocar o texto na língua materna de ambos, creio que não será difícil  encontrar o mesmo texto traduzido.

Game of Thrones

Acabada de ver a primeira temporada de Game of Thrones, com um arrepio na espinha devo confessar(sangue frio nunca foi o meu forte), foi este poema dos Moody Blues, que eu costumava ouvir, enquanto adolescente, que me ecoou na cabeça.

 

“When the white eagle of the North is flying overhead,

And the browns, reads and golds of autumn lye in the gutter dead.

Remeber then the summer birds with wings of fire flame,

Come to witness springs new hope, born of leaves decaying.

And as new life will come from death,

Love will come at leisure.

Love of love, love of life and giving without measure,

Gives in return a wonderous yearn for promise almost seen.

Live hand in hand and together we’ll stand,

On the threshold of a dream.”

 

Moody Blues  – Isn’t life strange!